Tramitació de la llei de la Memòria Històrica

Informe presentat a l’ Assemblea de socis del TRIANGLE BLAU, celebrada al Castell de Sant Ferran de Figueres el 17 de setembre de 2006

Abans de referir-me al Projecte de Llei que el Govern central ha remès al Congrés dels Diputats, he d’esmentar el Projecte de Llei de Memorial Democràtic que el Govern de la Generalitat  va enviar al Parlament de Catalunya de creació de l’ens públic “Memorial Democràtic”. Quan els Projectes de Llei, o les Proposicions, o qualsevol altre iniciativa, no acaben la seva tramitació per dissolució dels respectius Parlaments, decauen. Per tant, aquell Projecte de Llei ha decaigut. S’ha acabat la seva tramitació i només m’hi referiré per dir que hagués estat la primera llei en tot l’Estat espanyol que establís una política pública de memòria democràtica. I afegiré que portava un nom molt adequat al seu contingut i funcions: Memorial Democràtic.

El passat dia 28 de juliol el Govern espanyol va remetre al Congrés dels Diputats un Projecte de Llei pel que es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor d’aquells que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura. Quan la iniciativa legislativa l’exerceix el Govern se’n diu Projecte de Llei. Qualsevol altre iniciativa legislativa és una Proposició de Llei. Faig aquesta puntualització perquè aquesta iniciativa ha suscitat un allau de comentaris i no sempre s’hi han referit com a Projecte. Sovint se l’anomena Proposició de Llei, que és la denominació que correspon quan la iniciativa legislativa no ha sorgit en el Govern.

Els Projectes de Llei enviats pel Govern, i les Proposicions també, han d’anar acompanyats  d’una exposició de motius i dels antecedents necessaris per a poder-s’hi pronunciar. La Mesa del Congrés ha d’ordenar la seva publicació, l’obertura del termini de presentació d’esmenes i l’enviament a la Comissió corresponent.          

El Projecte de Llei, o la Llei si s’aprovés sense modificacions i crec que probablement n’hi hauran, consta de 25 articles, tres disposicions addicionals i tres finals. Cada article i cada una de les disposicions porta el seu epígraf. Així, per exemple, el de  l’article 1 és Objecte de la Llei, el de l’article 2 Reconeixement general, etc. etc. L’article 5, que porta l’epígraf Òrgan de resolució, preveu la creació d’aquest òrgan que estarà integrat per cinc personalitats de reconegut prestigi en l’àmbit de les ciències socials, elegides per majoria de tres cinquenes parts pel Congrés dels Diputats. Els articles 8 a 12 estableixen reconeixement i millores de drets ja reconeguts. Del 13 al 16 un conjunt de mesures administratives en que es fa referència a les tasques de localització i identificació de desapareguts. El 17 fa referència a símbols i monuments públics, preceptuant que els òrgans que en tinguin atribuïda la titularitat o conservació hauran de prendre mesures per a la seva retirada. El 18 al Valle de los Caídos, i molt taxativament estableix que no s’hi podran fer actes de naturalesa política ni d’exaltació de la Guerra Civil, dels seus protagonistes o del franquisme. Atesos els epígrafs de cada article el text és fàcil de consultar.

El text no ha agradat a gairebé ningú. Per exemple, IU-ICV i ERC, que són els principals promotors de que el Govern formulés el Projecte de Llei no hi han escatimat reprotxes i consideren que és claudicació davant la dreta, a la qual tampoc ha agradat. Tot just presentat el Projecte de Llei, el portaveu d’ERC  va acusar el Govern de “indignitat” i “deslleialtat” per aprovar una llei que és un profund “acte de cinisme”. El portaveu d’IU-ICV  va lamentar que l’ Executiu “hagi sucumbit” a les pressions del PP i de “la vella guàrdia del PSOE”. El President del PP va assegurar que el “Projecte és un gran error i ganes de crear un embolic on no hi és “. Duran va dir que les mesures responen a una “actitud equilibrada i respectuosa per part del Govern. S’equivoca, perquè el projecte no és ni equilibrat ni respectuós. El President de l’Euskadi Burubatzar del PNB, Josu Imaz, el successor de José Mª Arzallus, assegura que ha arribat trenta anys massa tard.

Dures crítiques ha rebut també per part de les diferents coordinadores relacionades amb les víctimes de la repressió del franquisme, com ara el Foro de la Memoria, la Asociación para a la Recuperación de la Memoria Historica o la Coordinadora per a Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya. Aquesta va emetre un comunicat que encapçalava amb el títol “No rotund a la Llei de la vergonya històrica del Govern espanyol.

Si tenim en compte que la presentació del Projecte de Llei es va fer en plenes vacances parlamentàries, i tot just va ser qualificat per la Mesa el 5 de setembre, poca cosa podem dir relativa a la seva tramitació. A mesura que es vagi produint, quan es vagin coneixent les esmenes, i quan es vagi debatent, tant al Congrés com al Senat, en els Comissions o en el Plens, tindrem més base per calibrar l’abast de la Llei.

Un Projecte de Llei, ja ho he comentat al començament té origen en el Govern, que l’adreça al Poder Legislatiu, que l’aprova o no, i que el pot modificar. Faig aquesta precisió perquè entenc, ja ho he dit abans, que aquest Projecte de Llei no s’aprovarà en els termes en que ha estat formulat, termes que responen a l’ Exposició de Motius.

Què diu l’ Exposició de Motius? D’entrada fa referència  a l’esperit de reconciliació i concòrdia i de respecte al pluralisme i a la defensa pacífica de totes les idees que va guiar la Transició. Per tant, tal vegada convingui analitzar si la Transició, que, certament, va tenir resultats positius, dels quals en va resultar una democràcia, gràcies a la qual jo els podré parlar de la manera que ho faré, va tenir aquests resultats positius en un cent per cent o va presentar aspectes negatius. Ha arribat el moment de fer ús de la democràcia i denunciar els aspectes negatius que va tenir la Transició i un dels aspectes més negatius, tal vegada el de major gravetat, va ser la renúncia a investigar la història del franquisme per tal d’ocultar-ne les responsabilitats. I aquesta consideració porta a esmentar una altra omissió, també molt greu, com la de l’estudi de la Segona República Espanyola.  I he de dir que la culpa d’aquesta segona omissió, no va pas esser de la transició, sinó de la renúncia, per part dels presumptes hereus de l’esquerra espanyola derrotada del llegat dels seus antecessors. I pregunto si emparant-se amb la Transició el PSOE, part important d’aquella esquerra derrotada, pretén seguir renunciant a aquell llegat.

Durant el franquisme, i va durar quaranta anys, la propaganda oficial nodria els records de la guerra i retratava els vençuts com autors de sagnants atrocitats. Es pot ser tant ingenu i pensar que aquesta llei pot restablir l’equilibri – no parlo de víctimes, parlo de propaganda – d’aquells quaranta anys i dels trenta de la insensata cortina de silenci oficial?

És per això que he dit que el projecte no és equilibrat ni respectuós. No ho és per la senzilla raó que no és just. No és just amb els que van sofrir persecució, presó, que van perdre la vida. Tampoc no ho és amb tots aquells que il·lusionadament havien dipositat la seva esperança de viure en pau i democràcia amb la República. No mereixien la frustració d’aquella esperança. Com es pot restablir l’equilibri amb aquella frustració si no és condemna el cop militar? I com es pot pensar que la llei és respectuosa amb les actuals generacions, les quals han d’assumir la responsabilitat del futur i no se les pot privar d’encarar-lo sense saber allò que el franquisme ha amagat i manipulat tant de temps? Si la Llei vol ser respectuosa haurà de ser justa i no ho serà sense la condemna expressa d’aquells que van ser responsables de tantes indignitats, com aquelles que van patir els deportats de Mauthausen i altres camps d’extermini, la memòria dels quals és l’objecte de la nostra entitat.

El Projecte Llei és una frivolitat. És tanta la frivolitat que presenta que li priva de ser equilibrat i respectuós. No només amb tots aquests que acabo d’esmentar. Si tan conseqüent es vol que sigui amb allò que denominen l’esperit de la Transició que, segons es diu en el primer paràgraf de l’ Exposició de Motius, ens va permetre dotar-nos de la Constitució de 1978, haurien de tenir en compte que aquesta Constitució diu que les Corts Generals representen el poble espanyol  i  són  formades pel  Congrés dels  Diputats i el  Senat.  Per què, doncs, l’ Òrgan de resolució que ja he comentat que preveu l’article 5è ha de ser elegit única i exclusivament pel Congrés del Diputats? I mirin amb quina frivolitat han redactat el Projecte de Llei, que els membres d’aquest òrgan han de ser elegits, tal com ja he dit, per majoria de tres cinquenes parts. Si tenim en compte que al Congrés hi ha 350 Diputats, dels quals 148 són del Partido Popular, es adonarem que el Partido Popular pot vetar tots i cada un dels membres a designar. Cap altre Grup Parlamentari de la oposició té aquesta possibilitat.  Tractant-se d’una Llei sobre la Memòria Històrica haurien d’haver fet un exercici de memòria recent i recordar que el Grup Parlamentari Popular del Parlament Europeu, del qual en són membres els eurodiputats del Partido Popular es va negar a un debat sobre la condemna al règim de franquista i va considerar més oportuna una declaració del President seguida de les preses de posició dels diferents grups polítics. Havent estat els eurodiputats espanyols els que van pressionar a tot el grup, la presa de posició va córrer a càrrec de Mayor Oreja, el qual va dir que no havien de canviar la seva actitud i que a molts espanyols els sembla un error que es tracti d’impulsar una segona transició, que significa un error trencar l’essència de la nostra Constitució de la concòrdia, i va aprofitar per dir que era un disbarat introduir el debat del dret a l’autodeterminació i la creació de noves nacions que no han existit mai. D’això no fa ni quatre mesos.

José Luis Rodríguez Zapatero, dimecres passat, en una Sessió de Control al Congrés dels Diputats, responent a una pregunta de Gaspar Llamazares, va dir que la Llei de la Memòria Històrica és una norma “per a la pau” i “hereva de la concòrdia” amb què es va abordar la Transició. I referint-se a l’anulació dels judicis sumaríssims del franquisme va afirmar que la revisió significaria la ruptura de l’ordenament constitucional i jurídic. I que la decisió es basa en informes jurídics, però també en raons polítiques, sense especificar el contingut dels informes jurídics ni quines són aquestes raons polítiques. Va afegir que en lloc de promoure aquestes anulacions han optat per impulsar el reconeixement dels sofriments en la més alta institució que representa als ciutadans espanyols, que és el Congrés del Diputats. No es tracta pas de determinar la funció del Senat i el paper del Congrés. Es tracta de no frivolitzar. El propi Rodríguez Zapatero, en el seu discurs d’investidura va reivindicar el paper del Senat. És que pensen que la seva condició de cambra de Representació Territorial podria ser determinant en la designació dels membres de l’ Òrgan? Siguin quins siguin els informes jurídics,  no poden donar lloc a la impunitat del franquisme, règim il·legítim que va néixer d’un cop d’ Estat. Igualment, cap raó d’ordre polític la pot propiciar.

Nosaltres, el Triangle Blau, hem de seguir amb molta atenció aquesta tramitació. És una qüestió de dignitat, com a ciutadans i com a membres de la entitat. I si arribat el moment ens haguéssim de manifestar públicament sobre el seu contingut, hauríem d’assumir aquesta responsabilitat.

Narcís Oliveres i Terrades

Ex-Conseller de la Generalitat
Doctor en Dret

  Novembre, 2006
Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Política

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s